Història

Construcció y remodelació


La construcció definitiva es produeix en la primera meitat del segle XVI, encara que trobem diverses intervencions anteriors (segles XIV-XV) i pasteriors (XVII). Després de l'ocupació cristiana es va construir un primer temple, probablement sobre la mesquita islàmica, del qual no es coneix tanmateix cap vestigi encara que seria, a bon segur, d'una nau amb arcs de diafragma i trespol d'enteixat de fusta llaurada. Està documentada una intervenció a mitjan segle XV que correspondria a l'obertura dels braços i dotar a l'església d'una planta de creu llatina.


La reforma definitiva (1518-1530) va ser obra de Benet Oger, mestre d'obres originari de Lió (França), i responsable, entre altres, de la Col·legiata de Reus. En aquest moment es basteixen les dos voltes nervades dels peus, de rampant redó, una de les quals (la central) reprodueix el disseny de les voltes de la Llotja de Mercaders de Valencia. Les dos voltes es sustenten sobre pilastres en forma de soga i helicoïdals d'aresta viva. La magnífica portada renaixentista (1530) és una de les més belles i remarcables del primer Renaixement valencià. Les capelles laterals (cap a 1540) foren obra de Joan de Batea, mestre picapedrer vasc-francés que acabará residint a Ontinyent.


A mitjan segle XIX te lloc una profunda i desafortunada remodelació, amb la relectura estética del neoclássic academicista que es va saldar amb el cobriment de les voltes, la destrucció o emmascarament de les pilastres i finestres de pedra picada gótica. El procés de repristinació a les acaballes dels setanta ha permés descobrir les voltes i endevinar l'aspecte primigeni de les pilastres.


El presbiteri o cap d'altar fou construït cap a 1570, encara que reformat a la fi del XVII i tot just davall seu trobem la cripta on es poden apreciar els nínxols on eren soterrats els preveres. La sagristia fou edificada entre 1580 - 1610.


A destacar ...


Entre els objectes mobles caldria destacar: taula de l'Anunciació anònim valencià de la segona meitat del segle XV; pica baptismal i gótica (segle XV) habilitada com a pileta, amb un interessant plafó devocional de taulells (segle XVIII), ambdós en la pujada al campanar; olis de Josep Segrelles (segle XX) en el presbiteri i en el lateral del creuer; magnífica pica baptismal florentina de la segona meitat del XVII; col·lecció pictòrica de Vidal i Tur: obres de Ribalta i anònims del XVII; talles del Sant Sepulcre (1943) i La Soletat (1943-1944) de Mariano Benlliure.


L'església de l'Assumpció de Santa Maria va ser declarada, junt amb el barri de la Vila, Conjunt Històric Artístic Nacional I'any 1974.



La torre de campanes


L'actual torre de les campanes de l'Església de l'Assumpció de Santa Maria, denominada popularment "El campanar de la Vila", és la tercera de les torres que ha tingut el temple.
L'actual campanar fou precedit per altres dos, un medieval i altre del segle XVI. Es conserva la base del primer, amortitzada en una de les capelles laterals del nord, adjacent a la porta del Bon Pastor. Hi ha una interessant volta arestada octogonal i accessos en oblic. Són pràcticament les úniques restes estructurals que s'han conservat de la primitiva església gòtica. La segona torre va ser edificada a mitjan segle XVI, poc després de la reforma definitiva del temple (1518-1530), com a adequació a les necessitats dels nous temps: les campanes ara havien de revoltejar. Aquest segon campanar estava situat a la dreta de l'altar i prop de la ubicació de l'actual. Era de planta hexagonal, d'escasses proporcions i tenia poc valor artístic. Ambdós campanars van albergar el rellotge públic, la campana del qual (denominada de Rauxa i Foc) data de 1563 i és una de les més antigues de la Vall d'Albaida.


La construcció de la tercera torre (l'actual) es va iniciar el 1689, després d'haver enderrocat la seguno torre perqué amenaçava ruïna. En el procés de demolició es va danyar l'absis o presbiteri primitiu gòtic, construït a mitjan segle XV, que va haver de ser substituït per l'actual. La construcció del campanar es va dilatar al llarg de vint anys. El disseny va ser obra de Gaspar Díez, de València, i de Josep Pasqual, d'Ontinyent. Les obres van ser dirigides pel mestre d'obra Albert Lluch, d'Ontinyent. El disseny és idèntic al del campanar de la ciutat d'Almansa, tot i que aquell està edificat en rajola i l'ontinyentí en pedra. Prèviament es va haver de consolidar la base del nou campanar, edificat sobre restes de fortificacions medievals i, parcialment, sobre la torre del Carner.


Les campanes, algunes de les quals van ser confeccionades de nou, van poder revoltejar el 19 de novembre de 1695. Encara que l'any 1705 estava ben avançada la sala de campanes, l'edificació del cos que albergava la campana del rellotge i el coronament de la torre de campanes es van dilatar molt de temps: van ser acabats cap a 1745. Consistia en un templet quadrangular acabat amb volta de mocador coberta de teules esmaltades blaves, idèntiques a les de la cúpula de mitja taronja amb llanternó de la capella de la Puríssima. Va sofrir els efectes del terratrèmol de 1748, que van causar alguns danys.


A hores d'ara la seua aparença, amb l'acabament final de fundició gris, és conseqüència de les destrosses provocades per l'impacte d'un llamp el 26 de maig de 1859 que va obligar a la demolició de l'anterior i a construir l'actual en 1891-1893, sota la direcció de l'arquitecte Antoni Ferrer, de València. El coronament consisteix en un templet de fundició gris, dissenyat per Ferrer i realitzat pel fonedor Jordi Batle. El 16 d'octubre de 1892 es van acabar les obres de reconstrucció.


La seua esplendor i grandiositat s'ha vist realçada arran de la demolició en 1983 de les cases que hi havia als peus, al carrer del Regall. S'han deixat a la vista les fortificacions de diverses èpoques que li serveixen de base. A hores d'ara la torre és una de les més altes de l'Estat espanyol.


Durant la Guerra Civil el campanar va servir com atalaia i punt d'observació antiaèria. Moltes de les campanes van ser baixades i es van perdre. Tot i aixó, unes poques van ser preservades: l'esmentada de Rauxa i Foc (1563), la del Santíssím (1802) i la Petra (1881). La resta són posteriors 1939.


El procés de restauració de les campanes va comentar a les acaballes dels anys 90. En 2009 es va reposar l'única campana que faltava des de la Guerra Civil, la de Santa Bàrbara, i es va fondre la nova Petra, en substitució de l'antiga, fosa en 1881, la qual després de l'aparició d'un clevill, ha quedat exposada en el criptopòrtic del Palau de la Vila. En 2009 també es realitzen millores en el campanar: se substitueix l'escota d'accés als cossos superiors i es restaura el sòl de la sala de campanes.


 

Noticias Relacionadas

Evangelio del día

Domingo, 25 De Febrero : Evangelio según San Marcos 9,2-10.

Seis días después, Jesús tomó a Pedro, Santiago y Juan, y los llevó a ellos solos a un monte elevado. Allí se transfiguró en presencia de ellos. Sus vestiduras se volvieron resplandecientes, tan blancas como nadie en el mundo podría blanquearlas. Y se les aparecieron Elías y Moisés, conversando con Jesús. Pedro dijo a Jesús: "Maestro, ¡qué bien estamos aquí! Hagamos tres carpas, una para ti, otra para Moisés y otra para Elías". Pedro no sabía qué decir, porque estaban llenos d ...

... leer más

Twitter Pontifex

Santo
del día

25 DE FEBRERO BEATO SEBASTIÁN DE APARICIO RELIGIOSO

En Puebla de los Ángeles, en México, beato Sebastián Aparicio, que, siendo pastor de ovejas, pasó de España a México, donde reunió con su trabajo una notable fortuna con la que ayudó a los pobres y, habiendo enviudado dos veces, fue recibido como hermano en la Orden de los Hermanos Menores, en la cual falleció casi centenario (1600).Etimológicamente: Sebastián = Aquel que es digno de respeto, es de origen griego,Fecha de beatificación: 17 de mayo de 1789 por el Papa Pío VI.El año de 1533 llegaba a las playas mexicanas, confundido ...

... leer más